24. Tot buscant un rellotge

Aquell migdia d’hivern, com qualsevol altre migdia ordinari, la Llum va sortir de casa per anar a la ràdio a treballar passat quarts de dues. Li agradava dur unes orelleres negres d’un pel molsut, suau com tot pell aliena quan d’alguna manera íntima sents que et pertany. Les orelleres no només ajudaven a mantenir l’escalfor del seu coll, també feien que el soroll de l’activitat humana, mecanica i animal que es pot esperar d’un migdía d’hivern al centre de la ciutat esdevingués tansols fressa. Feia dies que caminava encongida, a vegades mirant el terra malmés i brut del Raval, a vegades buscant rostres bonics entre tots els desconeguts que l’envoltaven. Aquell migdía d’hivern, mentre enfilava pel carrer de les ramelleres, va mirar el cel buscant algu rellotge entre els grandissims edificis del carrer pelay, va ser llavors, casualment, que va poder posar nom a aquella presència que sentia des de l’estòmag fins al pit des de feia dies, mesos, potser anys. Tenia por.

23. Un fil molt llarg i molt fàcil de trencar-se

La Llum va deixar d'escriure quan es va cansar de projectar en un personatge sense nom tot l'enyor i la recança que era capaç de recordar. També la mà blanca es va cansar de projectar en la Llum la noia solitària i ressentida que no oblidava l'adéu brusc de l'Arnau. I així van desaparéixer les dues, gairebé les tres, cansades d'elles mateixes i de la seva facilitat per acostumar-se als cossos dels amants que fugien deixant el llit ple d'olors impersonals però molt fortes. Totes tres s'havien cansat dels petons de xocolata. El fil que les unia s'anava trencant: la Llum va trencar els papers que escrivia i la mà blanca va trencar els fragments que la Llum havia anat rebent misteriorisament aquells últims dies. El fil s'anava trencat i ara el somni s'alçava sol i el cor encès que somniava no el podia controlar. La noia de la Vespa plorava sense que la Llum ho pogués evitar i la Llum tombava sola pels carrers de Barcelona sense que la mà blanca sabés on aniria a parar. La Llum volia canviar de vida però no sabia com ho podia fer. Estava tipa d'arrossegar les pors mig-infinites de quatre mans que l'empenyien a estimar i a enyorar sense ganes, a plorar quan volia riure, a riure quan volia plorar.

22. Després del diumenge

Remenant els papers la Llum havia trobat un disc blau del passat ple de cançons oceàniques i carregada de nostàlgia finalment es va decidir a escoltar-lo.
El so càlid i elèctric d'aquelles cordes, la bateria sensual i discreta, heretada de l'eco del blues que va quedar tancat dins d'una caixa de relíquies; i tots aquells colors, des de la fusta d'un decorat barroc del segle XVIII fins als camps daurats pel sol (i aquell aire sec que crema els pulmons), fins al lament d'alguna taberna plena de mariners i d'algún mar ple de sirenes.
Una música que es mou com les onades, que t'empapa com l'aigua. I una mà que et rasca la pell fins que et troba l'ànima.
La Llum va agafar un bloc i es va posar a escriure.

"Pensava en la Vespa Primavera, i aquell vici teu tant deliciós d'acariciar-me els genolls a cada semàfor.
- Mira (et deia) el pots agafar amb la mà.
- Com els melindros - responies.
Veniem de la Granja Viader, de menjar xurros amb xocolata, tu sempre la comparaves amb la de casa i deies:
- M'agrada més com la fas tu, amb llet i canyella. Amb aigua la xocolata queda massa forta.
I aquesta era l'excusa per endrapar més d'aquells melindros foscos, com de café amb llet.
A mi m'agradaven més el melindros del Forn Boix, uns metres més amunt. Eren blancs i tendres, i el sucre cruixia a cada mossegada. La xocolata de la Granja Viader i els melindros del Forn Boix, de tota la vida.
Tornavem cap a casa evitant les pudors de la Boqueria, com sempre, creuant el jardí de tarongers de la Massana fins al carrer Hospital, passavem davant del Romea per mirar el programa sabent que després ens faria mandra mourens de sota la manta, creuavem la Plaça de Sant Agustí, entre els homes i doses grisos sense rostre fent cua, entre els menuts hindús i pakistanesos jugant amb la seva roba llampant i la seva pell suau i bruna. Era un camí bonic.
Tornant de la Granja Viader ens feiem petons de xocolata i un cop a casa tornava a ser un dilluns més: desar les coses del mercat, posar una rentadora, fer el sopar, regar les plantes...
Precisament va ser llavors, regant els geranis vermells davant la finestra, mentre em mirava el marbre brut del carrer de les Penedides que et vas apropar per besar-me el coll i buscar-me la pell sota la camisa.
- Et puc agafar amb una mà - em vas dir.
- Com els melindros - et vaig respondre".

21. Cap història pendent

Una pausa en una vida improvitzada. Passar comptes amb un mateix. Respirar tranquil·la entre article i article, i repensar-se el dia a dia abans de planejar un-altre-viatge-més. Ara que la Llum s'havia proposat explicar-se per a poder-se entendre, ara que es veia amb forces per aturar-se i recomençar, ara arribaven totes aquelles cartes. No era cap desconegut: eren els monstres de Kafka i la metamorfosi d'Orlando, dos dels fragments que l'havien marcat més. Va provar de fer memòria: no tenia cap història pendent.
Què li estava passant? Estava perdent els papers. Altre cop, un nou atac de fantasia. Es va prometre no pensar-hi més. Al vespre, però, va decidir remenar les estanteries de l'estudi per trobar la continuació dels fragments.

No hi va trobar...

...cap dels dos llibres.

20. Virgínia

Era la portera, que venia a dur-li un paquet enorme de correus i un altre sobre menut.
- Senyora, se'ls va deixant per tot arreu, i jo no puc ajupir-me.
- Gràcies Emilia, perdoni les molèsties.

Amb el sobre a la mà va saber que dins hi duia una altre clau, aquest cop més petita. Li agradava el tacte del paper, era tan aspre que el sentia com una cosa honestament real. Aquest cop va voler obrir-lo amb delicadesa.
El de la carta era un paper groc, envellit pel sol i la pols, el text semblava mal picat amb una màquina d'escriure atrotinada del segle passat. La clau menuda, relligada amb una cinta violeta, podria haver obert temps ençà la caixa que amagava els secrets d'una princeseta.

Com que aquesta pausa és de gran importància en la història d'Orlando, molt més important, en realitat, que molts de fets que fan caure la gent de genolls i fan córrer rius de sang, cal que ens preguntem perquè es va aturar. I hem de contestar, després de les reflexions pertinents, que fou per alguna d'aquestes raons. La naturalesa, que ens ha jugat passades tan curioses, que ens fa amb tan poca equitat de fang i de diamants, d'arc iris i de granit, i que ho ha entafonat tot plegat dins d'una caixa, sovint de la forma més incongruent, de manera que el poeta té cara de carniser i el carniser, cara de poeta; la naturalesa, que es complau en la mescla i el misteri, de manera que ni tan sols ara (el primer de novembre de 1927) no sabem per què pugem les escales, o perquè les tornem a baixar, i els nostres moviments més quotidians són com el viatge d'un vaixell vers una mar desconeguda, i els mariners que fan de guaites pregunten, enfocant la ullera a l'horitzó: hi ha terra o no?, i nosaltres, si sóm profetes contestem: "Si", i si som francs diem: "No".

"Una pausa", va pensar la Llum.
"Virgínia..."

No es va voler moure ni un dit en una bona estona, gaudia del cos retrobat que la duia de nou a Praga, a Viena, a Berlín, als cafés on s'havia trobat amb tants amics, al temps del present i a les habitacions essencialment compartides, eternament fràgils.

19. Odradek

Odradek apareixia sempre inesperadament i sempre en una nova forma. Feia temps que la Llum l’evitava: de nit bebia tan com podia per no sentir-li arrossegar els peus; de dia s’il·lusionava en siluetes buides que procurava omplir amb qualsevol cara. Odradek era el seu fantasma i el seu secret. Un cos lleig i pesat que seia tossut en mig del seu camí corb, del seu desig voluptuós i mai recte. Què seria de la llum sense Odradek, sense els obstacles? Passaria fina i transparent i no toparia amb res. I ningú la podria veure. Però qui l’escribia per recordar-li? Semblava la lletra d’un nen petit. Tenia molta febre i potser començava a desvariar. O potser no, potser algú l’estirava del seu profund silenci amb una corda confusa de mots kafkians i rocambolescos. Potser algú volia tocar-la amb un conte mirall. Era gairebé migdia quan van trucar a la porta. Tres cops secs i dilats. Una nova cara?

18. Un viatge i un món sense adjectius

Aquella nit va somiar que un peixot entrava per la finestra de la seva cambra - una cambra que només era seva en somnis, recreada a partir d'unes pintures de Hammershoi - per besar-la, que restava aturat davant seu creuant la finestra i mai s'arribaven a tocar.
Era dilluns i tenia febre. Es mirava la taula - les muntanyes de paperots - amb el termòmetre sota el braç, descalça. "Tant de bó no fos la meva taula" pensava llavors, amagant els peus sota el llarg del pijama.
Es va vestir per baixar a buscar el correu, la premsa i un café amb llet per emportar. Entre les cartes ordinàries - factures, invitacions, circulars de la universitat - se li va escapar un sobre menut que no duia remitent, i que no va ser capaç de veure fins que la portera li va passar per sota la porta, tres díes més tard.
Encara li costava respirar i seguia notant dins del seu cos el fantasma víric que l'aïllava del món dels sabors de les olors i dels sons, que la tancava en el respirar d'ella mateixa. I així va veure la carta, escoltant-se respirar, i així la va llegir:

Uno siente la tentación de creer que esta criatura tuvo, tiempo atrás, una figura más razonable y que ahora esta rota.

- ¿Como te llamas? - le pregunto
- Odradek - me contesta
- ¿Y dónde vives?
- Domicilio indeterminado- dice, y se ríe.

Tot i que es tractava d'una nota manuscrita no reconeixia la lletra, dins del sobre també hi va trobar una clau relligada amb cinta vermella.
El fragment del conte de Kafka li va fer pensar de nou en el peix que s'havia aturat abans de besar-la, feia dies que intentava descriure'l i els mots d'allò somiat semblaven haver perdut, aquella nit, tots els adjectius.