L'Arnau no l'havia oblidat i a la seva manera encara l'estimava, però no podia viure amb ella. No sabia mirar-la, els seus canvis d'humor el marejaven i segons com l'intimidava el fet de saber-la tant fràgil, de no acabar d'intuïr mai quan podia ferir-la amb un frec de pensaments.
El que angoixava a la Llum tampoc era l'oblit o el rastre manllevat del que ja era una història més del passat, era aquella pell encetada pels cops de tots els finals abruptes, era aquell desgast de la il·lusió cap a les idees, cap a les formes, cap als paisatges. Cap a les persones...
Les coses que no succeïen eren la font principal de la seva angoixa. Aquell llesamí que no podia sobreviure al seu balcó, els mots que no li eren permesos, o amb els que no podria sobreviure, aquell desitg de ser mare que s'havia de reprimir i a l'hora el desitg també de fugir del tot i referse com si moldegés una peça de terrissa.
A la Llum l'angoixava sentir que l'instant decisiu se li havia escapat i que hauria de conviure amb una mala fotografia.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
2 comentarios:
tres dies, dos dies, un dia i...ja el tenim aquí! aprofitaré per trucar-te abans, sinó no et veure en dues setmanes! és maco, el bocínet d'avui. El continuarà a la nit, des de Concabella! He entrat al CAP, cuc, i em va dir el meu profe de medieval que podria fer la història de la filosofia a batxitllerat...em veus barallant-me amb trenta salvatges? Pot ser divertit...ganes de veure't bonica. Petons
No deixeu d'escriure, busco a la Llum cada vegada que encenc l'ordenador. Hi ha moments que sembla que m'anticipi a les vsotres descripcions i el què passa és que estic ficada a dins d'elles. M'encanta...
Publicar un comentario en la entrada