Un dia et sorprens saludant "cordialment" algú amb qui durant molt de temps vas compartir el teu dia a dia, i aleshores veus que sí, que hi ha cors més lents, que n'hi ha d'altres que reviscolen més ràpidament, però que cap dol és etern i que només depen de com sigui de grossa la ferida. De fins on hagis diluit la teva vida en els racons de l'altre, perdent l'únic que et pertany: la llibertat d'estimar i de deixar de fer-ho sense que et desperti la consciència remordida.
A la Llum la van ferir fort i li costava redressar-se, però de mica en mica se n'anava sortint. El problema, pensava ella, és no saber abandonar quan hi ha massa recel i dolor acumulats i poca força per deixar-los enrera. Ella i l'Arnau havien arrossegat vuit anys d'ara sí, ara no, i cap dels dos havia tingut ni prou cap per marxar ni prou estómac per tornar-ho a intentar oblidant el mal que els havia fet l'altre.
Li dolia pensar que un dia es trobarien casualment i que ja no sentirin res, no perquè ella el tingués sempre present, sinó perquè veure que ell l'havia oblidat tan ràpid la feia sentir encara més dèbil, encara més petita, més contingent.
0 comentarios:
Publicar un comentario en la entrada