No se la veia trista, només una mica cansada. Era bruna i grassa, i tenia el cabell gris. No, no feia cara d’estrangera. Potser havia perdut els fills. Potser abans vivia a l’Eixample, al carrer Viladomat, i feia de mestra de primària. Potser el seu marit, un arquitecte fill d’immigrants, l’havia enganyat amb una altra i ella havia marxat de casa amb els draps que duia posats. Un vestit blau marí que el frec del cos i del ciment havia ratat de les puntes.
I potser i potser i potser. I més i més literatura barata. De vegades la Llum es cansava de tant imaginar. De tant imaginar-se una altra. Inventava converses, situacions que no es donarien mai, reunia persones disperses que no coincidirien. Es recordava amb detall de festes d’aniversari que no li havien preparat, d’amants que no van estimar-la i que van preferir marxar de matinada. Massa fantasia per a tan poca força de voluntat.Tombava d’aquí cap allà en dues terres separades, la del fer i la del sentir, i no sabia agermanar-les. O vivia cap a enfora o vivia cap endins. El cas era, però, que vivia; que el temps trepitjava els vint-i-nou anys i que corria ràpid cap als trenta.
3 comentarios:
Un filòsof m’ha comentat que has tornat tota guapa d’Alemanya...ja saps que sóc un incrèdul i un renegat, però això sí que m’ho crec ;-) No faràs cap assignatura amb nosaltes? Ni la de la Hannah Arendt?
Sopem dimarts? ja em diràs alguna cosa al correu de la UB.
No caldria que signessis, Ni, que fa temps que alguns reconeixem el que escrius.
Vas llegir l'entrevista del Puigcercos a l'Avui? ja la comentarem... un petó
Les vostres paraules fan que la Llum d'aquesa història sigui preciosa... Vull seguir llegint!
Anni!!! Estàs feta una Caterina Albert! Quina iniciativa tan maca! Continueu així, que us seguiré llegint... felicitats! Petonassos!!!
Publicar un comentario en la entrada