7. De nou, estúpidament nena

Semblava un salò francès decadent que volia ser burgés però que encara arrossegava reductes de l’antiga aristocràcia. Tot feia tuf de caspa i de rapè, d’hipocresia, de perfums barats. Hi havia la seva mare, vestida de blanc, tota arrugada, que papallonejava d’una banda a l’altra presentant parents i dirigint el servei. Hi havia les seves tietes assegudes en rotllana, antics companys d’escola amb cossos d’home però amb cara de nens, i un rus estrafet i ximplet que tocava el clavicèmbal tan malament com podia. La Llum va entrar a la sala despullada i va sentir-se travessada per milers de retrets que li feia una veu llunyana, tota distorsionada, que parlava lentament i greu. Es va veure per dins, va començar a treure’s capes i capes de pell: sobre l’estora vermella no va quedar-hi res, només pols, i el so greu del saxofon que anava vencent al clavicèmbal. Eren més de les cinc del matí i ben just havia aconseguit endormiscar-se.

Pensava en l’Arnau i en com costa donar-se quan algú no està disposat a rebre res, quan algú no entén que tot ens ha estat donat i que l’amor, com deia l’escriptor empordanès, és només la propina, només el que reps sense esperar-ho després de fer el que senties. Va decidir que no el trucaria mai més, i va sentir-se de nou estúpidament nena: havia trigat casi trenta anys a descobrir que hi ha persones que no valen la pena, a sentir que hi ha relacions que són una pèrdua de temps. I va entendre que, de vegades, les decepcions són una base més sòlida que els somnis.