Aquell matí la Llum no sabia si suïcidar-se o si sortir a passejar. Hauria pogut fer qualsevol de les dues coses, però li va resultar més fàcil calçar-se i començar a caminar. Carrer Urgell avall, i anar tombant, fins arribar a plaça Catalunya. No tenia ganes d’improvisar i es va deixar endur per la vida dels minuts mesurats, una continuació de l’ahir que l’entretenia entre discussions polítiques i articles presentats amb retard.
Eren uns dies estranys: li feia mandra llevar-se i parlar amb l’un i parlar amb l’altre, li calia una mica més d’estómac per llegir el diari i no trobar-lo absurd. Érem a l’abril, però per a ella feia temps de novembre. De fer-se fosc a quarts de vuit i de sentir sobre la pell la pluja fina.
Era el primer Sant Jordi que passava sola. I s’enyorava, i se sorprenia de les coses que més trobava a faltar. El so allargat d'un badall que acabava en llàgrima involuntària, la primera abraçada nua del dia, la pell seca del braç. Els cercles que feia quan remenava el cafè amb la cullereta, i el soroll agut –mig de metall, mig de porcellana– que feia en repicar.
Només eren això: uns dies estranys, freds pel metall, opacs per la porcellana.
2 comentarios:
Punsoda! Quina gràcia rebre el teu correu! Ja trobava a faltar el teu humor negre. Jo us aniré llegint. Ja saps que sempre hi tindràs un lector a Llavaneres ;-) Una abraçada.
Niiiiii!
Que bé poder-te tornar a llegir a diari i, de passada, a la martona tb! Ja us visitaré cada dia i a veure quines li'n feu passar a la pobra LLum, q ja ens coneixem... De moment, ha passat el seu primer Sant Jordi sola... Aquest dia, just aquest, havia d'aparèixer, eh? Dilluns ens veiem i dinem? Tinc ganes de veure't! MUAMUAMUA
Publicar un comentario en la entrada