3. Quan de sobte res ens encaixa

No es va voler soterrar i va continuar caminant fins arribar a La Central. Necessitava uns moments de pau i allà entre novel·les, poemes i assaigs sempre s’hi havia sentit tranquil·la i acompanyada. La recolzaven més de vint segles d’urgències serenament plantejades, d’històries d’esposos frustrats, d’infidelitats suposadament perdonades. Seia entre relats d’innocència robada o malviscuda, acompanyada de centenars d’autors insaciats que omplien pàgines i pàgines perquè ara ja eren aquí, o a Lisboa o a Praga, i no n’haurien volgut marxar mai. D’autors que s’allargaven la vida a través dels seus personatges.

Només amb la veu i amb les seves febleses, sense arribar a abraçar-la mai, la Karenina o la senyora de Renal l’havien ajudat moltes vegades. L’angoixa li quedava als dits quan passava les fulles de lletra impresa i ella també fugia amb l’amant.
Per Sant Jordi, però, els curiosos carregats de roses ocupaven els passadissos i algú havia enretirat la cadira de vímet on ella se solia assentar. Va passar-hi de llarg i va continuar caminant apressada, fugint com fugim sempre quan perdem una peça del món que hem inventat, quan de sobte res ens encaixa.