8. Romandre

Hauria pogut seguir creient que amb un record n'hi havia prou per a tota una vida, però aquella nit es va donar compte de que no recordava de quin llibre o de quina pel·licula havia tret la perillosa conclusió. El que va començar a recordar amb claredat era aquella alba embruixada, aquell instat de plenitud atrapat a temps, reconegut; doble, triple, infinitament més gratificant.
Va ser pocs mesos després que l'Arnau l'abandonés, a l'estiu. La Llum tot just acabava de cel·lebrar amb més pena que glòria els vint i dos anys, un aniversari fosc i catàrquic, de llàgrimes àcides i buidor.
Ella i uns amics van decidir agafar el cotxe i baixar de Barcelona a Benicàssim perque algú els havia dit que hi hauria una gran festa a la platja.
De la festa recorda, sobre tot, la llibertat que va sentir al sotmetre's a la música.
Començava a clarejar quan es va donar compte de que havia perdut les sandàlies i encara drogada, va enfilar-se damunt d'un carret de supermercat i es va deixar empènyer fins al cotxe.
Volien dormir a la platja però la Llum estava desvetllada i en veure la gran escala del lloc de socorrisme que la temptava des dels cels no s'ho va pensar ni un minut.
La brisa marinera es feia molt mes evident des d'aquella alçada. El dia ja era clar però aquella llum de trenc d'alba suavitzava totes les formes i tenyia de plata el mar.
Per primer cop en mesos es va sentir tranquila, i va saber retindre aquell moment de plenitud.
"Romandre", va pensar. "Romandre". "No és etern el dol més profund ni és eterna la nit més intensa".