La Llum era petita i no tenia recursos per gestionar-se la llibertat. D’adolescent no sabia mai on s’acabaria despertant i en canvi, de més gran, no suportava improvisar perquè sentia que perdia el control de les coses. Li calia aprendre a relaxar-se, a deixar-se endur per l’aquí, a seduir-se per l’ara; però sense fugir, acceptant la incertesa que comporta la magnitud del viure. Ara que l’Arnau havia marxat i no tenia res planejat per endavant, ara tenia por d’ella mateixa.
El dissabte vinent hi havia un sopar d’antics alumnes de la facultat. Va suposar que hi trobaria una desena d'escaladors triomfals, quatre o cinc sòmines amb aires de grandesa, moltes mares satisfetes, cinc o sis gestors culturals, un venedor cínic de somnis catalans, alguns (pocs) entusiastes que encara conservaven la paciència. Un parell de fotògrafs de renom internacional, un intent de filòsof famèlic i un teòric de l’art que mirava pel·lícules russes que ningú ha pogut acabar de veure mai. El discurs nostàlgic inaugural i una festa de preguntes. (On estàs treballant, ara? Que no estaves a Efe? Els sous d'agència són una vergonya. Sort que van trucar-me del diari. I tu, que, ja t’has casat? El ritme d'aquesta ciutat m'atabala. De corresponsal? A Berlin? Aquest país nostre no s’aguanta. Qui dirigeix els informatius a BTV?) Li feia molta mandra, però va decidir que hi aniria. Probablement acabaria parlant amb els que veia gairebé cada setmana, però tenia curiositat per veure què havia passat amb els altres vuit anys després.
0 comentarios:
Publicar un comentario en la entrada