18. Un viatge i un món sense adjectius

Aquella nit va somiar que un peixot entrava per la finestra de la seva cambra - una cambra que només era seva en somnis, recreada a partir d'unes pintures de Hammershoi - per besar-la, que restava aturat davant seu creuant la finestra i mai s'arribaven a tocar.
Era dilluns i tenia febre. Es mirava la taula - les muntanyes de paperots - amb el termòmetre sota el braç, descalça. "Tant de bó no fos la meva taula" pensava llavors, amagant els peus sota el llarg del pijama.
Es va vestir per baixar a buscar el correu, la premsa i un café amb llet per emportar. Entre les cartes ordinàries - factures, invitacions, circulars de la universitat - se li va escapar un sobre menut que no duia remitent, i que no va ser capaç de veure fins que la portera li va passar per sota la porta, tres díes més tard.
Encara li costava respirar i seguia notant dins del seu cos el fantasma víric que l'aïllava del món dels sabors de les olors i dels sons, que la tancava en el respirar d'ella mateixa. I així va veure la carta, escoltant-se respirar, i així la va llegir:

Uno siente la tentación de creer que esta criatura tuvo, tiempo atrás, una figura más razonable y que ahora esta rota.

- ¿Como te llamas? - le pregunto
- Odradek - me contesta
- ¿Y dónde vives?
- Domicilio indeterminado- dice, y se ríe.

Tot i que es tractava d'una nota manuscrita no reconeixia la lletra, dins del sobre també hi va trobar una clau relligada amb cinta vermella.
El fragment del conte de Kafka li va fer pensar de nou en el peix que s'havia aturat abans de besar-la, feia dies que intentava descriure'l i els mots d'allò somiat semblaven haver perdut, aquella nit, tots els adjectius.