Era la portera, que venia a dur-li un paquet enorme de correus i un altre sobre menut.
- Senyora, se'ls va deixant per tot arreu, i jo no puc ajupir-me.
- Gràcies Emilia, perdoni les molèsties.
Amb el sobre a la mà va saber que dins hi duia una altre clau, aquest cop més petita. Li agradava el tacte del paper, era tan aspre que el sentia com una cosa honestament real. Aquest cop va voler obrir-lo amb delicadesa.
El de la carta era un paper groc, envellit pel sol i la pols, el text semblava mal picat amb una màquina d'escriure atrotinada del segle passat. La clau menuda, relligada amb una cinta violeta, podria haver obert temps ençà la caixa que amagava els secrets d'una princeseta.
Com que aquesta pausa és de gran importància en la història d'Orlando, molt més important, en realitat, que molts de fets que fan caure la gent de genolls i fan córrer rius de sang, cal que ens preguntem perquè es va aturar. I hem de contestar, després de les reflexions pertinents, que fou per alguna d'aquestes raons. La naturalesa, que ens ha jugat passades tan curioses, que ens fa amb tan poca equitat de fang i de diamants, d'arc iris i de granit, i que ho ha entafonat tot plegat dins d'una caixa, sovint de la forma més incongruent, de manera que el poeta té cara de carniser i el carniser, cara de poeta; la naturalesa, que es complau en la mescla i el misteri, de manera que ni tan sols ara (el primer de novembre de 1927) no sabem per què pugem les escales, o perquè les tornem a baixar, i els nostres moviments més quotidians són com el viatge d'un vaixell vers una mar desconeguda, i els mariners que fan de guaites pregunten, enfocant la ullera a l'horitzó: hi ha terra o no?, i nosaltres, si sóm profetes contestem: "Si", i si som francs diem: "No".
"Una pausa", va pensar la Llum.
"Virgínia..."
No es va voler moure ni un dit en una bona estona, gaudia del cos retrobat que la duia de nou a Praga, a Viena, a Berlín, als cafés on s'havia trobat amb tants amics, al temps del present i a les habitacions essencialment compartides, eternament fràgils.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
1 comentarios:
un clàssic no falla mai eh Ni ;)
Nena, m'ha trucat el Canosa, bones notícies amb tripodos, s'ha de celebrar! Per cert per cert, la Magda em deixa fer un treball comparatiu entre Romeu i Julieta i les cartes de nostre esstimat amb la Milena. He d'afinar una mica la cosa però em be super de gust tot plegat. Tinc un altre super noticion pero t'ho dic amb un cafetó (divendres he quedat amb el Radi per smursá a les 9 jusjus)
t'estim
Publicar un comentario en la entrada