17. Persona, personatge

El seu problema no era d’actitud, era de mirada, d’un excès de fantasia. La Llum projectava somriures de complicitat on només hi havia gestos d’extranyesa. Interpretava sempre, però escoltava poc. Llençava sobre el cel de Barcelona centenars de coloms blancs que no veien mai la pluja perquè ella els protegia amb les parpelles. Somreia ximpleta, il·lusa, sota un món boig a punt de caure, sota un món que tothom, menys ella, sabia que ja havia caigut. De vegades s’entristia en dies clars, en matins de primavera. Era amant de les ombres que feia amb els ulls i amb les mans: siluetes de cossos forts que l’aixafaven en portuguès o en altre idioma. Era feliç quan ho volia ser, quan tenia una idea clara d'ella mateixa i vivia coherentment. Estava tranquila quan se sabia ubicada, quan se sentia arrelada, quan després del mareig i del plor podia trobar agafadors. Com avui, que tenia la casa plena d’amics dispersos, de braços tous que havien suavitzat la fosca més de mil cops. Escrivia cada dia un bocinet de tu, un bocinet de mi. La Llum era persona i personatge; la mà matussera que no sap com sortir del pou embarrancat, la mà fina i elegant que no sap on amagar-se. Avui un personatge dolç, agraït de viure i de recórrer la ciutat de Drassanes fins a Montjuïc, potser demà un adéu gris, la nena trista que mai havia fet desaparéixer.