Qualsevol ideal té sempre un regust despòtic, i encara més si som nosaltres qui ens l’imposem. Els èxits que no arribaven pesaven sobre la Llum, i el contrast entre el que era i el que hauria d’haver estat l’enfonsava. Els mesos, les feines, les parelles. Els desencants. Estirava els braços, obria les mans, feia força amb la mirada. Però l’ideal s’allunyava i cada cop tenia més por de veure passar els anys.
La conversa de la taula era distesa, tothom semblava animat Ella va alçar-se mig marejada i va donar una excusa per sortir a trucar. Va seguir-la la Clara, l’amiga mirall.
“Ara que t’han fet mal perquè algú no ha pogut agafar el que li donaves, ara que un altre cop la realitat no encaixa dins el teu esquema mental, ara que et sents feble i m’has deixat conéixer la teva feblesa, ara, més que mai, et fas estimar. Sóc la meitat de la Llum que llegeix Paul Auster i que mira cinema rar, però em sento més aprop de la Llum que plora i es deixa abraçar, de la Llum que truca de matinada perquè la nit se li ha fet massa llarga i perquè necessita sentir que aquesta vegada la nit també passarà”
1 comentarios:
Nena, mig infinit de cafès al centre, què faria sense tu?
t'estimo rinxols
Publicar un comentario en la entrada