15. Viure sense tu (A.Font)

Dolça besada té gust que s'acaba, punt i principi de viure sense tu. Jo no sabia que també me donaries manuals de geografia cent dillunsos a un dibuix. Jo què sabia d'alens que se trobaven, de cabells que s'embullaven, de mans i de perfums. Jo no sabia que en sa nit me tastaries, eren gustos que nedaven entre boques i racons. Jo no sabia que després me mataria sa teva mirada que plora i diu que no. I arriba un dia que sa vida és un teatre que se diu felicitat, primavera i trinaranjus amb qui més has estimat, te regal sa meva vida i sense tu ja no me val. I s'horabaixa la deixam passar i me mires tan a prop que me fa mal, que surt es sol i encara plou, que t'estim massa i massa poc,que no sé com ho hem d'arreglar,que som amics, que som amants.

Era la cançó que més li agradava, però no l’havia pogut tornat a escoltar. D’ençà que l’Arnau havia marxat que la Llum no havia dormit amb cap altre. Un dia va conèixer un italià, però aquell cos no era el cos al que estava acostumada i, quan semblava que només li calia deixar-se fer, deixar-se emportar, no va poder continuar. No tenia la pell prou aspra, feia una olor estranya, era barbamec. El va fer fora de casa a les tres de la matinada i va quedar-se sola, despullada, abraçant un coixí brut de maquillatge i de records, tipa d'uns petons passats que li queien gola avall i que no volien esfumar-se, tipa d'un respirar que li retornava de sobte en qualsevol pit on reposava el cap. Cansada que l'Arnau fos la mesura de tot el que coneixia, la veu greu que l'allunyava de tot el que es començava a estimar.