24. Tot buscant un rellotge

Aquell migdia d’hivern, com qualsevol altre migdia ordinari, la Llum va sortir de casa per anar a la ràdio a treballar passat quarts de dues. Li agradava dur unes orelleres negres d’un pel molsut, suau com tot pell aliena quan d’alguna manera íntima sents que et pertany. Les orelleres no només ajudaven a mantenir l’escalfor del seu coll, també feien que el soroll de l’activitat humana, mecanica i animal que es pot esperar d’un migdía d’hivern al centre de la ciutat esdevingués tansols fressa. Feia dies que caminava encongida, a vegades mirant el terra malmés i brut del Raval, a vegades buscant rostres bonics entre tots els desconeguts que l’envoltaven. Aquell migdía d’hivern, mentre enfilava pel carrer de les ramelleres, va mirar el cel buscant algu rellotge entre els grandissims edificis del carrer pelay, va ser llavors, casualment, que va poder posar nom a aquella presència que sentia des de l’estòmag fins al pit des de feia dies, mesos, potser anys. Tenia por.