miginfinit

24. Tot buscant un rellotge

2008-12-11T16:06:00.000-08:00

Aquell migdia d’hivern, com qualsevol altre migdia ordinari, la Llum va sortir de casa per anar a la ràdio a treballar passat quarts de dues. Li agradava dur unes orelleres negres d’un pel molsut, suau com tot pell aliena quan d’alguna manera íntima sents que et pertany. Les orelleres no només ajudaven a mantenir l’escalfor del seu coll, també feien que el soroll de l’activitat humana, mecanica i animal que es pot esperar d’un migdía d’hivern al centre de la ciutat esdevingués tansols fressa. Feia dies que caminava encongida, a vegades mirant el terra malmés i brut del Raval, a vegades buscant rostres bonics entre tots els desconeguts que l’envoltaven. Aquell migdía d’hivern, mentre enfilava pel carrer de les ramelleres, va mirar el cel buscant algu rellotge entre els grandissims edificis del carrer pelay, va ser llavors, casualment, que va poder posar nom a aquella presència que sentia des de l’estòmag fins al pit des de feia dies, mesos, potser anys. Tenia por.

23. Un fil molt llarg i molt fàcil de trencar-se

2008-11-08T22:07:00.000-08:00

La Llum va deixar d'escriure quan es va cansar de projectar en un personatge sense nom tot l'enyor i la recança que era capaç de recordar. També la mà blanca es va cansar de projectar en la Llum la noia solitària i ressentida que no oblidava l'adéu brusc de l'Arnau. I així van desaparéixer les dues, gairebé les tres, cansades d'elles mateixes i de la seva facilitat per acostumar-se als cossos dels amants que fugien deixant el llit ple d'olors impersonals però molt fortes. Totes tres s'havien cansat dels petons de xocolata. El fil que les unia s'anava trencant: la Llum va trencar els papers que escrivia i la mà blanca va trencar els fragments que la Llum havia anat rebent misteriorisament aquells últims dies. El fil s'anava trencat i ara el somni s'alçava sol i el cor encès que somniava no el podia controlar. La noia de la Vespa plorava sense que la Llum ho pogués evitar i la Llum tombava sola pels carrers de Barcelona sense que la mà blanca sabés on aniria a parar. La Llum volia canviar de vida però no sabia com ho podia fer. Estava tipa d'arrossegar les pors mig-infinites de quatre mans que l'empenyien a estimar i a enyorar sense ganes, a plorar quan volia riure, a riure quan volia plorar.

22. Després del diumenge

2008-11-03T16:54:00.000-08:00

Remenant els papers la Llum havia trobat un disc blau del passat ple de cançons oceàniques i carregada de nostàlgia finalment es va decidir a escoltar-lo.
El so càlid i elèctric d'aquelles cordes, la bateria sensual i discreta, heretada de l'eco del blues que va quedar tancat dins d'una caixa de relíquies; i tots aquells colors, des de la fusta d'un decorat barroc del segle XVIII fins als camps daurats pel sol (i aquell aire sec que crema els pulmons), fins al lament d'alguna taberna plena de mariners i d'algún mar ple de sirenes.
Una música que es mou com les onades, que t'empapa com l'aigua. I una mà que et rasca la pell fins que et troba l'ànima.
La Llum va agafar un bloc i es va posar a escriure.

"Pensava en la Vespa Primavera, i aquell vici teu tant deliciós d'acariciar-me els genolls a cada semàfor.
- Mira (et deia) el pots agafar amb la mà.
- Com els melindros - responies.
Veniem de la Granja Viader, de menjar xurros amb xocolata, tu sempre la comparaves amb la de casa i deies:
- M'agrada més com la fas tu, amb llet i canyella. Amb aigua la xocolata queda massa forta.
I aquesta era l'excusa per endrapar més d'aquells melindros foscos, com de café amb llet.
A mi m'agradaven més el melindros del Forn Boix, uns metres més amunt. Eren blancs i tendres, i el sucre cruixia a cada mossegada. La xocolata de la Granja Viader i els melindros del Forn Boix, de tota la vida.
Tornavem cap a casa evitant les pudors de la Boqueria, com sempre, creuant el jardí de tarongers de la Massana fins al carrer Hospital, passavem davant del Romea per mirar el programa sabent que després ens faria mandra mourens de sota la manta, creuavem la Plaça de Sant Agustí, entre els homes i doses grisos sense rostre fent cua, entre els menuts hindús i pakistanesos jugant amb la seva roba llampant i la seva pell suau i bruna. Era un camí bonic.
Tornant de la Granja Viader ens feiem petons de xocolata i un cop a casa tornava a ser un dilluns més: desar les coses del mercat, posar una rentadora, fer el sopar, regar les plantes...
Precisament va ser llavors, regant els geranis vermells davant la finestra, mentre em mirava el marbre brut del carrer de les Penedides que et vas apropar per besar-me el coll i buscar-me la pell sota la camisa.
- Et puc agafar amb una mà - em vas dir.
- Com els melindros - et vaig respondre".

21. Cap història pendent

2008-10-25T05:45:00.000-07:00

Una pausa en una vida improvitzada. Passar comptes amb un mateix. Respirar tranquil·la entre article i article, i repensar-se el dia a dia abans de planejar un-altre-viatge-més. Ara que la Llum s'havia proposat explicar-se per a poder-se entendre, ara que es veia amb forces per aturar-se i recomençar, ara arribaven totes aquelles cartes. No era cap desconegut: eren els monstres de Kafka i la metamorfosi d'Orlando, dos dels fragments que l'havien marcat més. Va provar de fer memòria: no tenia cap història pendent.
Què li estava passant? Estava perdent els papers. Altre cop, un nou atac de fantasia. Es va prometre no pensar-hi més. Al vespre, però, va decidir remenar les estanteries de l'estudi per trobar la continuació dels fragments.

No hi va trobar...

...cap dels dos llibres.

20. Virgínia

2008-10-22T16:43:00.000-07:00

Era la portera, que venia a dur-li un paquet enorme de correus i un altre sobre menut.
- Senyora, se'ls va deixant per tot arreu, i jo no puc ajupir-me.
- Gràcies Emilia, perdoni les molèsties.

Amb el sobre a la mà va saber que dins hi duia una altre clau, aquest cop més petita. Li agradava el tacte del paper, era tan aspre que el sentia com una cosa honestament real. Aquest cop va voler obrir-lo amb delicadesa.
El de la carta era un paper groc, envellit pel sol i la pols, el text semblava mal picat amb una màquina d'escriure atrotinada del segle passat. La clau menuda, relligada amb una cinta violeta, podria haver obert temps ençà la caixa que amagava els secrets d'una princeseta.

Com que aquesta pausa és de gran importància en la història d'Orlando, molt més important, en realitat, que molts de fets que fan caure la gent de genolls i fan córrer rius de sang, cal que ens preguntem perquè es va aturar. I hem de contestar, després de les reflexions pertinents, que fou per alguna d'aquestes raons. La naturalesa, que ens ha jugat passades tan curioses, que ens fa amb tan poca equitat de fang i de diamants, d'arc iris i de granit, i que ho ha entafonat tot plegat dins d'una caixa, sovint de la forma més incongruent, de manera que el poeta té cara de carniser i el carniser, cara de poeta; la naturalesa, que es complau en la mescla i el misteri, de manera que ni tan sols ara (el primer de novembre de 1927) no sabem per què pugem les escales, o perquè les tornem a baixar, i els nostres moviments més quotidians són com el viatge d'un vaixell vers una mar desconeguda, i els mariners que fan de guaites pregunten, enfocant la ullera a l'horitzó: hi ha terra o no?, i nosaltres, si sóm profetes contestem: "Si", i si som francs diem: "No".

"Una pausa", va pensar la Llum.
"Virgínia..."

No es va voler moure ni un dit en una bona estona, gaudia del cos retrobat que la duia de nou a Praga, a Viena, a Berlín, als cafés on s'havia trobat amb tants amics, al temps del present i a les habitacions essencialment compartides, eternament fràgils.

19. Odradek

2008-10-21T21:45:00.000-07:00

Odradek apareixia sempre inesperadament i sempre en una nova forma. Feia temps que la Llum l’evitava: de nit bebia tan com podia per no sentir-li arrossegar els peus; de dia s’il·lusionava en siluetes buides que procurava omplir amb qualsevol cara. Odradek era el seu fantasma i el seu secret. Un cos lleig i pesat que seia tossut en mig del seu camí corb, del seu desig voluptuós i mai recte. Què seria de la llum sense Odradek, sense els obstacles? Passaria fina i transparent i no toparia amb res. I ningú la podria veure. Però qui l’escribia per recordar-li? Semblava la lletra d’un nen petit. Tenia molta febre i potser començava a desvariar. O potser no, potser algú l’estirava del seu profund silenci amb una corda confusa de mots kafkians i rocambolescos. Potser algú volia tocar-la amb un conte mirall. Era gairebé migdia quan van trucar a la porta. Tres cops secs i dilats. Una nova cara?

18. Un viatge i un món sense adjectius

2008-10-20T04:43:00.000-07:00

Aquella nit va somiar que un peixot entrava per la finestra de la seva cambra - una cambra que només era seva en somnis, recreada a partir d'unes pintures de Hammershoi - per besar-la, que restava aturat davant seu creuant la finestra i mai s'arribaven a tocar.
Era dilluns i tenia febre. Es mirava la taula - les muntanyes de paperots - amb el termòmetre sota el braç, descalça. "Tant de bó no fos la meva taula" pensava llavors, amagant els peus sota el llarg del pijama.
Es va vestir per baixar a buscar el correu, la premsa i un café amb llet per emportar. Entre les cartes ordinàries - factures, invitacions, circulars de la universitat - se li va escapar un sobre menut que no duia remitent, i que no va ser capaç de veure fins que la portera li va passar per sota la porta, tres díes més tard.
Encara li costava respirar i seguia notant dins del seu cos el fantasma víric que l'aïllava del món dels sabors de les olors i dels sons, que la tancava en el respirar d'ella mateixa. I així va veure la carta, escoltant-se respirar, i així la va llegir:

Uno siente la tentación de creer que esta criatura tuvo, tiempo atrás, una figura más razonable y que ahora esta rota.

- ¿Como te llamas? - le pregunto
- Odradek - me contesta
- ¿Y dónde vives?
- Domicilio indeterminado- dice, y se ríe.

Tot i que es tractava d'una nota manuscrita no reconeixia la lletra, dins del sobre també hi va trobar una clau relligada amb cinta vermella.
El fragment del conte de Kafka li va fer pensar de nou en el peix que s'havia aturat abans de besar-la, feia dies que intentava descriure'l i els mots d'allò somiat semblaven haver perdut, aquella nit, tots els adjectius.

17. Persona, personatge

2008-10-15T13:35:00.000-07:00

El seu problema no era d’actitud, era de mirada, d’un excès de fantasia. La Llum projectava somriures de complicitat on només hi havia gestos d’extranyesa. Interpretava sempre, però escoltava poc. Llençava sobre el cel de Barcelona centenars de coloms blancs que no veien mai la pluja perquè ella els protegia amb les parpelles. Somreia ximpleta, il·lusa, sota un món boig a punt de caure, sota un món que tothom, menys ella, sabia que ja havia caigut. De vegades s’entristia en dies clars, en matins de primavera. Era amant de les ombres que feia amb els ulls i amb les mans: siluetes de cossos forts que l’aixafaven en portuguès o en altre idioma. Era feliç quan ho volia ser, quan tenia una idea clara d'ella mateixa i vivia coherentment. Estava tranquila quan se sabia ubicada, quan se sentia arrelada, quan després del mareig i del plor podia trobar agafadors. Com avui, que tenia la casa plena d’amics dispersos, de braços tous que havien suavitzat la fosca més de mil cops. Escrivia cada dia un bocinet de tu, un bocinet de mi. La Llum era persona i personatge; la mà matussera que no sap com sortir del pou embarrancat, la mà fina i elegant que no sap on amagar-se. Avui un personatge dolç, agraït de viure i de recórrer la ciutat de Drassanes fins a Montjuïc, potser demà un adéu gris, la nena trista que mai havia fet desaparéixer.

16. Les coses precioses

2008-10-10T15:00:00.000-07:00

Aferrar-se a les coses precioses era el seu suplici i també la seva joia.
S'arriscava un cop i un altre i sovint acabava amb les mans buides i el cor ple de promeses, el cert, però, és que ella sabia que amb les petites victòries en feia prou escalfar-se l'ànima i no acabar mai de perdre aquella alegria.
Quan se li esgotaven les llagrimes sempre s'aturava un instant, per capturar el silenci que tot ho esborra, aquell instant encetava sempre el principi d'una nova cosa preciosa.
Comprar encara més flors i d'altre coses boniques,
anar al llit exhausta, saber-se útil,
trobar-se amb els amics,
realitzar una vocació,
fumar al balcó sota el sol de mig matí sentint la fressa del barri,
esmorzar amb gana i amb temps,
celebrar aniversaris,
riure amb tot el cos,
anyorar
i seguir volent el que sents que et pertany,

Les victòries les posava per escrit, igual que els fracassos.

15. Viure sense tu (A.Font)

2008-10-08T02:12:00.000-07:00

Dolça besada té gust que s'acaba, punt i principi de viure sense tu. Jo no sabia que també me donaries manuals de geografia cent dillunsos a un dibuix. Jo què sabia d'alens que se trobaven, de cabells que s'embullaven, de mans i de perfums. Jo no sabia que en sa nit me tastaries, eren gustos que nedaven entre boques i racons. Jo no sabia que després me mataria sa teva mirada que plora i diu que no. I arriba un dia que sa vida és un teatre que se diu felicitat, primavera i trinaranjus amb qui més has estimat, te regal sa meva vida i sense tu ja no me val. I s'horabaixa la deixam passar i me mires tan a prop que me fa mal, que surt es sol i encara plou, que t'estim massa i massa poc,que no sé com ho hem d'arreglar,que som amics, que som amants.

Era la cançó que més li agradava, però no l’havia pogut tornat a escoltar. D’ençà que l’Arnau havia marxat que la Llum no havia dormit amb cap altre. Un dia va conèixer un italià, però aquell cos no era el cos al que estava acostumada i, quan semblava que només li calia deixar-se fer, deixar-se emportar, no va poder continuar. No tenia la pell prou aspra, feia una olor estranya, era barbamec. El va fer fora de casa a les tres de la matinada i va quedar-se sola, despullada, abraçant un coixí brut de maquillatge i de records, tipa d'uns petons passats que li queien gola avall i que no volien esfumar-se, tipa d'un respirar que li retornava de sobte en qualsevol pit on reposava el cap. Cansada que l'Arnau fos la mesura de tot el que coneixia, la veu greu que l'allunyava de tot el que es començava a estimar.

14. Olors i silencis

2008-10-02T08:30:00.000-07:00

I les nits passaven, amb la Llum arraulida entre les màrfegues com un bunyolet, tapada fins al coll. Els seus peus diminuts i gèlids papallonejaven fugint d'uns somnis que no aconseguia recordar. Al mati sempre es llevava amb la pell carregada de flors, lleugerament enfonsada dins d'una subtil tristesa que marxava amb la son després del primer café i tornava al vespre quan s'endinsava de nou en les olors del passat que trobava dins del llit. Uns llençols amarats de records i brodats amb silencis, i res de seda.

13. També passarà

2008-10-02T07:38:00.000-07:00

Qualsevol ideal té sempre un regust despòtic, i encara més si som nosaltres qui ens l’imposem. Els èxits que no arribaven pesaven sobre la Llum, i el contrast entre el que era i el que hauria d’haver estat l’enfonsava. Els mesos, les feines, les parelles. Els desencants. Estirava els braços, obria les mans, feia força amb la mirada. Però l’ideal s’allunyava i cada cop tenia més por de veure passar els anys.

La conversa de la taula era distesa, tothom semblava animat Ella va alçar-se mig marejada i va donar una excusa per sortir a trucar. Va seguir-la la Clara, l’amiga mirall.
“Ara que t’han fet mal perquè algú no ha pogut agafar el que li donaves, ara que un altre cop la realitat no encaixa dins el teu esquema mental, ara que et sents feble i m’has deixat conéixer la teva feblesa, ara, més que mai, et fas estimar. Sóc la meitat de la Llum que llegeix Paul Auster i que mira cinema rar, però em sento més aprop de la Llum que plora i es deixa abraçar, de la Llum que truca de matinada perquè la nit se li ha fet massa llarga i perquè necessita sentir que aquesta vegada la nit també passarà”

12. El que hauria pogut ser i el que és

2008-09-29T05:03:00.000-07:00

I al cap dels anys, què? De tots els arbres cap fruit per veure crèixer, cap fruit per recollir ni per regalar.
Vivia entre les ombres per fer la seva derrota menys visible i es projectava sempre cap enfora per no sentir aquella buidor que permanentment l'acompanyava. Creia ser una casa maleïda que mai ningú voldria habitar, es delia per fugir-ne i la casa sempre l'acompanyava, convertint-la en permanent visita de totes les llars que intentava fer seves.
Escoltava en la vida dels altres allò a que ella hauria volgut pertànyer, llegia en paraules alienes allò que ella hauria volgut escriure, i assumia, dia rere dia, que el temps no comptava amb ella més que perque l'observés aturada, convertida ja en aquell fantasma que té el destí de vetllar allò que no vol ningú, allò que hauria pogut ser, totes les possibilitats que moren abans de ser promeses perquè mai van ser prou sòlides. Tot allò que és, que és, amb tot el pes del verb, i una solitud infinita.

11. Vuit anys després

2008-09-24T23:25:00.000-07:00

La Llum era petita i no tenia recursos per gestionar-se la llibertat. D’adolescent no sabia mai on s’acabaria despertant i en canvi, de més gran, no suportava improvisar perquè sentia que perdia el control de les coses. Li calia aprendre a relaxar-se, a deixar-se endur per l’aquí, a seduir-se per l’ara; però sense fugir, acceptant la incertesa que comporta la magnitud del viure. Ara que l’Arnau havia marxat i no tenia res planejat per endavant, ara tenia por d’ella mateixa.

El dissabte vinent hi havia un sopar d’antics alumnes de la facultat. Va suposar que hi trobaria una desena d'escaladors triomfals, quatre o cinc sòmines amb aires de grandesa, moltes mares satisfetes, cinc o sis gestors culturals, un venedor cínic de somnis catalans, alguns (pocs) entusiastes que encara conservaven la paciència. Un parell de fotògrafs de renom internacional, un intent de filòsof famèlic i un teòric de l’art que mirava pel·lícules russes que ningú ha pogut acabar de veure mai. El discurs nostàlgic inaugural i una festa de preguntes. (On estàs treballant, ara? Que no estaves a Efe? Els sous d'agència són una vergonya. Sort que van trucar-me del diari. I tu, que, ja t’has casat? El ritme d'aquesta ciutat m'atabala. De corresponsal? A Berlin? Aquest país nostre no s’aguanta. Qui dirigeix els informatius a BTV?) Li feia molta mandra, però va decidir que hi aniria. Probablement acabaria parlant amb els que veia gairebé cada setmana, però tenia curiositat per veure què havia passat amb els altres vuit anys després.

10. l'instant decisiu

2008-09-22T14:44:00.000-07:00

L'Arnau no l'havia oblidat i a la seva manera encara l'estimava, però no podia viure amb ella. No sabia mirar-la, els seus canvis d'humor el marejaven i segons com l'intimidava el fet de saber-la tant fràgil, de no acabar d'intuïr mai quan podia ferir-la amb un frec de pensaments.

El que angoixava a la Llum tampoc era l'oblit o el rastre manllevat del que ja era una història més del passat, era aquella pell encetada pels cops de tots els finals abruptes, era aquell desgast de la il·lusió cap a les idees, cap a les formes, cap als paisatges. Cap a les persones...

Les coses que no succeïen eren la font principal de la seva angoixa. Aquell llesamí que no podia sobreviure al seu balcó, els mots que no li eren permesos, o amb els que no podria sobreviure, aquell desitg de ser mare que s'havia de reprimir i a l'hora el desitg també de fugir del tot i referse com si moldegés una peça de terrissa.

A la Llum l'angoixava sentir que l'instant decisiu se li havia escapat i que hauria de conviure amb una mala fotografia.

9. Casualment

2008-09-21T09:28:00.000-07:00

Un dia et sorprens saludant "cordialment" algú amb qui durant molt de temps vas compartir el teu dia a dia, i aleshores veus que sí, que hi ha cors més lents, que n'hi ha d'altres que reviscolen més ràpidament, però que cap dol és etern i que només depen de com sigui de grossa la ferida. De fins on hagis diluit la teva vida en els racons de l'altre, perdent l'únic que et pertany: la llibertat d'estimar i de deixar de fer-ho sense que et desperti la consciència remordida.

A la Llum la van ferir fort i li costava redressar-se, però de mica en mica se n'anava sortint. El problema, pensava ella, és no saber abandonar quan hi ha massa recel i dolor acumulats i poca força per deixar-los enrera. Ella i l'Arnau havien arrossegat vuit anys d'ara sí, ara no, i cap dels dos havia tingut ni prou cap per marxar ni prou estómac per tornar-ho a intentar oblidant el mal que els havia fet l'altre.

Li dolia pensar que un dia es trobarien casualment i que ja no sentirin res, no perquè ella el tingués sempre present, sinó perquè veure que ell l'havia oblidat tan ràpid la feia sentir encara més dèbil, encara més petita, més contingent.

8. Romandre

2008-09-19T15:07:00.000-07:00

Hauria pogut seguir creient que amb un record n'hi havia prou per a tota una vida, però aquella nit es va donar compte de que no recordava de quin llibre o de quina pel·licula havia tret la perillosa conclusió. El que va començar a recordar amb claredat era aquella alba embruixada, aquell instat de plenitud atrapat a temps, reconegut; doble, triple, infinitament més gratificant.
Va ser pocs mesos després que l'Arnau l'abandonés, a l'estiu. La Llum tot just acabava de cel·lebrar amb més pena que glòria els vint i dos anys, un aniversari fosc i catàrquic, de llàgrimes àcides i buidor.
Ella i uns amics van decidir agafar el cotxe i baixar de Barcelona a Benicàssim perque algú els havia dit que hi hauria una gran festa a la platja.
De la festa recorda, sobre tot, la llibertat que va sentir al sotmetre's a la música.
Començava a clarejar quan es va donar compte de que havia perdut les sandàlies i encara drogada, va enfilar-se damunt d'un carret de supermercat i es va deixar empènyer fins al cotxe.
Volien dormir a la platja però la Llum estava desvetllada i en veure la gran escala del lloc de socorrisme que la temptava des dels cels no s'ho va pensar ni un minut.
La brisa marinera es feia molt mes evident des d'aquella alçada. El dia ja era clar però aquella llum de trenc d'alba suavitzava totes les formes i tenyia de plata el mar.
Per primer cop en mesos es va sentir tranquila, i va saber retindre aquell moment de plenitud.
"Romandre", va pensar. "Romandre". "No és etern el dol més profund ni és eterna la nit més intensa".

7. De nou, estúpidament nena

2008-09-17T03:29:00.000-07:00

Semblava un salò francès decadent que volia ser burgés però que encara arrossegava reductes de l’antiga aristocràcia. Tot feia tuf de caspa i de rapè, d’hipocresia, de perfums barats. Hi havia la seva mare, vestida de blanc, tota arrugada, que papallonejava d’una banda a l’altra presentant parents i dirigint el servei. Hi havia les seves tietes assegudes en rotllana, antics companys d’escola amb cossos d’home però amb cara de nens, i un rus estrafet i ximplet que tocava el clavicèmbal tan malament com podia. La Llum va entrar a la sala despullada i va sentir-se travessada per milers de retrets que li feia una veu llunyana, tota distorsionada, que parlava lentament i greu. Es va veure per dins, va començar a treure’s capes i capes de pell: sobre l’estora vermella no va quedar-hi res, només pols, i el so greu del saxofon que anava vencent al clavicèmbal. Eren més de les cinc del matí i ben just havia aconseguit endormiscar-se.

Pensava en l’Arnau i en com costa donar-se quan algú no està disposat a rebre res, quan algú no entén que tot ens ha estat donat i que l’amor, com deia l’escriptor empordanès, és només la propina, només el que reps sense esperar-ho després de fer el que senties. Va decidir que no el trucaria mai més, i va sentir-se de nou estúpidament nena: havia trigat casi trenta anys a descobrir que hi ha persones que no valen la pena, a sentir que hi ha relacions que són una pèrdua de temps. I va entendre que, de vegades, les decepcions són una base més sòlida que els somnis.

6. Nits d'insomni i música

2008-09-16T13:24:00.000-07:00

"Trenta: Un número rodó com un pastís, una convenció més", pensava la Llum aquell vespre elèctric, mentre s'omplia la primera copa de vi del dia, el ritual que la separava de la feina i la connectava de nou amb ella i amb els seus tresors.
Era bonica la Llum, delicada com el dibuix d'una insinuació, amb els cabells de foc, pelrojos i lluents, rinxolats i esponjosos com una mousse de pastanaga.
Sempre vestia de negre i sempre duia prop del cor una papallona de plata que havia comprat molts anys abans a Leipzig pensat que darrera d'un objecte s'hi podia amagar quelcom semblant a la llibertat.
Aquella nit la Llum estava neguitosa, ni tansols amb la lectura va ser-li possible trobar una mica de pau i aquella música de saxo que venia de la nit i s'escolava per la seva finestra començava a posar-la veritablement nerviosa.
Era com una presència increïblement masculina.
Passaven les hores i creixia dins seu una por absurda, no volia anar a dormir.
Va tancar els ulls i es va deixar acariciar per la música pensant que l'insomni compartit li bufava suaument les ferides del cor.

5. Corria ràpid cap als trenta

2008-09-15T01:11:00.000-07:00

No se la veia trista, només una mica cansada. Era bruna i grassa, i tenia el cabell gris. No, no feia cara d’estrangera. Potser havia perdut els fills. Potser abans vivia a l’Eixample, al carrer Viladomat, i feia de mestra de primària. Potser el seu marit, un arquitecte fill d’immigrants, l’havia enganyat amb una altra i ella havia marxat de casa amb els draps que duia posats. Un vestit blau marí que el frec del cos i del ciment havia ratat de les puntes.

I potser i potser i potser. I més i més literatura barata. De vegades la Llum es cansava de tant imaginar. De tant imaginar-se una altra. Inventava converses, situacions que no es donarien mai, reunia persones disperses que no coincidirien. Es recordava amb detall de festes d’aniversari que no li havien preparat, d’amants que no van estimar-la i que van preferir marxar de matinada. Massa fantasia per a tan poca força de voluntat.Tombava d’aquí cap allà en dues terres separades, la del fer i la del sentir, i no sabia agermanar-les. O vivia cap a enfora o vivia cap endins. El cas era, però, que vivia; que el temps trepitjava els vint-i-nou anys i que corria ràpid cap als trenta.

4. El seu melic i els altres móns

2008-09-13T10:51:00.000-07:00

Des del segon pis de la llibreria va veure homes i dones anònims comprant els objectes muts de paraules que omplirien els espais buits dels seus mobles de disseny nòrdic: llibres d'art, de fotografia, de disseny, de jardineria japonesa... Va ser llavors que es va trencar l'encís que la mantenia dins el seu embolcall de misèries. Perquè allà on hi posava l'ull o el pensament tot feia de mirall, i les coses que podia aprendre d'altres quedaven en segon terme, essent, solament, un instrument més per enmirallar-se.
Va sortir sense comprar res, mig frustrada mig avergonyida per la seva permanent falta d'humiltat.
Un cop al carrer, de nou, es va obligar a trobar el record de la pluja a l'aire i va seure en un dels bancs de la plaçeta a veure passar la vida. Una vida que no fos la seva.
Una avia s'endormiscava davant seu, també asseguda. Duia els cabells bruts i una bossa de plàstic plena d'objectes siderals. Aquella avia duia imprés als ulls el tall incurable de qui ha vist tots els comiats del món, i la solitud amarga qui espera amb resignació deixar d'existir. Més enllà dels llibres, de les roses, dels Sant Jordis i dels cors trencats.

3. Quan de sobte res ens encaixa

2008-09-12T12:30:00.000-07:00

No es va voler soterrar i va continuar caminant fins arribar a La Central. Necessitava uns moments de pau i allà entre novel·les, poemes i assaigs sempre s’hi havia sentit tranquil·la i acompanyada. La recolzaven més de vint segles d’urgències serenament plantejades, d’històries d’esposos frustrats, d’infidelitats suposadament perdonades. Seia entre relats d’innocència robada o malviscuda, acompanyada de centenars d’autors insaciats que omplien pàgines i pàgines perquè ara ja eren aquí, o a Lisboa o a Praga, i no n’haurien volgut marxar mai. D’autors que s’allargaven la vida a través dels seus personatges.

Només amb la veu i amb les seves febleses, sense arribar a abraçar-la mai, la Karenina o la senyora de Renal l’havien ajudat moltes vegades. L’angoixa li quedava als dits quan passava les fulles de lletra impresa i ella també fugia amb l’amant.
Per Sant Jordi, però, els curiosos carregats de roses ocupaven els passadissos i algú havia enretirat la cadira de vímet on ella se solia assentar. Va passar-hi de llarg i va continuar caminant apressada, fugint com fugim sempre quan perdem una peça del món que hem inventat, quan de sobte res ens encaixa.

2. Allò que cau del cel

2008-09-12T04:14:00.000-07:00

A la Rambla s'hi va aturar per comprar flors. Res de roses, les roses són pels enamorats. Es va endur una gardènia per suplir el llesamí que havia mort inexplicablement aquell inici de primavera i va seguir Rambla avall, fent un esforç per manllevar el color d’aquell paisatge brut i sorollós.
Es mirava els peus, aquells dos pènduls asincrònics que la duien a mar. L’atmosfera era tan densa que ben bé semblava que el cel l’anés a esclafar, per covarda.
A l’alçada del Liceu va començar a ploure amb violència i la Rambla de sobte es va agitar, com si li fes por l’aigua.
Aturada entre les dues boques de metro ara es mirava els nuvols, aquell sostre en blanc i negre, i pensava: fugim de tot allò que cau del cel.

1. Finals d'abril, principis de novembre

2008-09-11T22:35:00.000-07:00

Aquell matí la Llum no sabia si suïcidar-se o si sortir a passejar. Hauria pogut fer qualsevol de les dues coses, però li va resultar més fàcil calçar-se i començar a caminar. Carrer Urgell avall, i anar tombant, fins arribar a plaça Catalunya. No tenia ganes d’improvisar i es va deixar endur per la vida dels minuts mesurats, una continuació de l’ahir que l’entretenia entre discussions polítiques i articles presentats amb retard.

Eren uns dies estranys: li feia mandra llevar-se i parlar amb l’un i parlar amb l’altre, li calia una mica més d’estómac per llegir el diari i no trobar-lo absurd. Érem a l’abril, però per a ella feia temps de novembre. De fer-se fosc a quarts de vuit i de sentir sobre la pell la pluja fina.

Era el primer Sant Jordi que passava sola. I s’enyorava, i se sorprenia de les coses que més trobava a faltar. El so allargat d'un badall que acabava en llàgrima involuntària, la primera abraçada nua del dia, la pell seca del braç. Els cercles que feia quan remenava el cafè amb la cullereta, i el soroll agut –mig de metall, mig de porcellana– que feia en repicar.

Només eren això: uns dies estranys, freds pel metall, opacs per la porcellana.